Benvinguts al nostre blog. Som l'Adri, l'Anna, la Lídia, la Marta i el Xavi, estudiants de 1r curs de la URV, i amb tot, us desitgem que gaudiu de les nostres paraules a fi de que us ajudin a mirar la vida d'una altra manera; sempre, amb esperança.
Moltes han estat les qüestions que ens hem plantejat al llarg de la nostra vida sobre si l'esperança és real o simplement està dins dels nostres pensaments. Sempre s'ha dit que l'esperança és l'últim que es perd i per això volem saber si existeix o no.
Doncs bé, la nostra opinió és que l'esperança és quelcom que ens ajuda i ens fa forts en els moments complicat. I, per això, creiem que és individual de cadascú, ja que no tothom sent de la mateixa manera una determinada cosa.
Un exemple de la individualitat de l'esperança és quan un corredor de 100 metres es disposa a efectuar una cursa contra gent de molt més nivell que ell. Aquest té l'esperança de no quedar lúltim o bé de fer-ho el millor possible i, per això, moltes vegades, gràcies a l'esperança, treu forces d'on no les té i aquestes "ganes" de què alguna cosa és compleixi en moltes ocasions el permet rendir millor del que ho faria en una altra ocasió. Això ho anomenem esperança i en totes les persones té un efecte totalment diferent.
Així doncs, responent a la pregunta de si l'esperança ens ajuda o és imaginació, l'esperança hi és i existeix en cadascú de nosaltres i ens ajuda sempre d'una manera positiva a aconseguir alguna cosa que anhelem o bé desitgem.
En aquesta nova entrada, us voldríem parlar sobre un problema que afecta a moltes persones, fins i tot, als més petits de la casa: el ciberassetjament.
Actualment, gairebé totes les llars tenen accés a Internet i és per això que s'ha de conscienciar des de les pròpies escoles sobre aquest delicte i com actuar-hi.
Nosaltres hem preparat una presentació dirigida a adolesecents entre 11 i 13 anys explicant què és el ciberassetjament i motivant la comunicació basada en el respecte a Internet.Ciberassetjament
Ens hi em posat a pensar alguna vegada? Fins ara no ens ho havíem plantejat, però realment podem viure sinó tenim ni mica d’esperança? Potser físicament sí , però no mental ni psicològicament. Sinó tens esperança la teva ment està morta.
Sinó tens esperança, no esperes res de la vida, no esperes res de les persones que t’envolten, no esperes que les coses et surtin bé. Sinó tens esperança no aspires a res, no trobes un perquè a les coses, no trobes un sentit, no lluites ja que penses que no ho pots aconseguir, entres en un cercle de negativisme i pessimisme que fa que deixis de lluitar per les coses del dia dia i que decaiguin les ganes de tot.
D'això és el que parla Diego Torres en la seva cançó titulada: Color esperanza
Sé que hay en tus ojos con solo mirar
que estas cansado de andar y de andar
y caminar girando siempre en un lugar.
Sé que las ventanas se pueden abrir
cambiar el aire depende de ti
te ayudara vale la pena una vez más.
Saber que se puede querer que se pueda
quitarse los miedos sacarlos afuera
pintarse la cara color esperanza
tentar al futuro con el corazón.
Es mejor perderse que nunca embarcar
mejor tentarse a dejar de intentar
aunque ya ves que no es tan fácil empezar.
Sé que lo imposible se puede lograr
que la tristeza algún día se irá
y así será la vida cambia y cambiará.
Sentirás que el alma vuela
por cantar una vez más.
Saber que se puede querer que se pueda
quitarse los miedos sacarlos afuera
pintarse la cara color esperanza
tentar al futuro con el corazón.
L’esperança és allò que ens manté vius, actius, amb ganes de seguir endavant, allò que et fa sentir que pots i que ho aconseguiràs, aquella petita cosa que sents que quan quelcom va malament pot arribar a canviar. Però qui no ha perdut algun cop l’esperança? I quan ja creia que no hi havia possibilitats i que estava tot perdut, s’ha girat la truita i ho ha aconseguit? Aquest és el motiu per la qual la esperança és l’últim que s’ha de perdre. Per molt petita que sigui sempre hi ha de ser. L’esperança és allò que ens farà seguir en moments complicats.
La vida no és sempre fàcil, però si tens esperança les coses et sortiran millor, recorda: somriu-li a la vida, i la vida et somriurà a tu!
La vida no és sempre fàcil, això tots ho sabem, i podria ser que les pedres que ens trobem en el camí ens fessin perdre la il·lusió que tenim abocada en tot allò que volem aconseguir. També, podria ser que sense adonar-nos perdéssim el nord, la guia, el nostre objectiu en la vida. I no ens referim només en el tema professional sinó també en el personal.
Des de ben petites la Berta i la Lluisa sempre havien estat juntes. Que fossin veïnes era un punt a favor perquè creixessin una al costat de l'altra compartint les seves vides. Però, la vida dóna molts tombs i a vegades els camins es separen. Fa poc més de dos anys que la Lluisa va poder aconseguir allò que tant anhelava: anar a treballar a Londres i seguir formant-se per arribar a ser una gran professional. Tot i això, totes dues tenen la certesa o l'esperança que un bon dia es retrobaran com si el temps no hagués passat.
Per tant, l'esperança és necessaria perquè ens ajuda a omplir-nos d'il·lusió, és la llum que ens il·lumina quan tot ho veiem fosc i l'impuls que ens ajuda a tirar endavant i a viure la nostra vida el millor possible.
